problemes derivats de l'ortodòncia i sol·lucions desde l'osteopatia

La dentadura està formada per: les dents, els ossos maxil·lars superiors i la mandíbula, i al mateix temps dóna forma als dos terços inferiors de la cara. L'ortodòncia és la branca de l’odontologia que estudia les seves malformacions i els seus defectes, així com el tractament.

El tractament ortodòntic té com a objectius aconseguir una bona alineació dental i procurar una bona oclusió (tancament de la boca). Es realitza principalment mitjançant aparells correctors que poden ser fixes o removibles. Els aparells fixes, són els que anomenem "brackets" i consten d’uns petits suports adherits a les dents, als quals se’ls hi adhereixen fortament uns arcs fins i elàstics de níquel-titani mitjançat un conjunt de lligadures, que proporcionen l’energia necessària per a produir el moviment de la dentadura. La seva efectivitat és més gran i estan especialment indicats per a corregir els defectes més accentuats i/o greus.

A les dents existeixen un sensors anomentas "receptors propioceptius peridonatls" que serveixen per saber quina força hem de fer amb la musculatura per mastegar, així no mosseguem igual un suggus o un entrepà gràcies a la informació que ens donen aquests receptors. La mobilitat fisiològica de les dents és de 0.75 nanòmetres a 20 nanòmetres, i aquests receptors responen a desplaçaments de només 1 nanòmetres a 4 nanòmetres, moviment que correspon a una força de 1 a 5 grams² Si sabem que alguns aparells correctors, com ara brackets, apliquen forces de fins a 400g podem afirmar que aquests aparells estimulen els receptors peridontals.

Des d’un punt de vista osteopàtic és interessant observar com aquests aparells, sobretot els fixes (ja que l’estímul es perllonga en el temps) poden provocar un canvi en l’esquema general de la postura i sobretot en les estructures cranials. Un canvi en els estímuls normals dels receptors peridontals pot donar com a resultat pertorbacions en l’equilibri, alterant així l’esquema postural sobretot a l’alçada de les cervicals altes. Aquestes alteracions poden arribar inclús a la pelvis mitjançant modificacions a la columna vertebral o a les cadenes msuculars, tenint la capacitat de produir alguna simptomatologia, si és que ho fan, fins i tot en zones molt allunyades. L’alteració a nivell dels receptors peridontals produirà també un canvi en l’activitat dels músculs mastegadors (que són els que fan la força quan mosseguem) i com a conseqüència poden produir disfuncions cranials, que al mateix temps afectaran als nuclis dels nervis cranials produint: problemes de to als músculs mastegadors, als músculs de l’ull o de les fosses nasals, entre altres. A més a més, un canvi en la dentadura fa que les línies de força de la mandíbula i el maxil·lar superior es reordenin i canviarà la morfologia de la mandíbula i inclús la de la totalitat del crani.

No serà estrany doncs que durant o després d’un tractament ortodòntic aparegui certa simptomatologia com ara:

o     Migranya, trastorns digestius de polaritat parasimpàtica, trastorns de la mandíbula, dels seus músculs, modificacions en les relacions oclusals, estrabismes, vertígens, acúfens (pitidos a les orelles) , neuràlgies del trigemin i efectes sobre el drenatge venós.

o   Relacionada amb els músculs mastegadors i de la cara anterior del coll; dolor a l’orella, als molars, a la branca horitzontal de la mandíbula, al coll, etc.

o   Dolor a la cara anterior del coll, als músculs supra o infrahioidals, a la zona suboccipital, cefalees, etc.

El fet de que un tractament ortodòntic mitjançant aparells fixes pugui fer aparèixer una certa simptomatologia no significa que sigui nociu o no beneficiós, és més a la majoria dels casos és necessari i/o molt beneficiós, ja que aspectes tant importants com la fonació, la masticació i la deglució, depenen d’una correcta oclusió dental. A més a més, aquests tractaments s’utilitzen també per a corregir problemes majors de la mandíbula  i dels ossos maxil·lars, com ara: luxacions, fractures, etc.

També s’ha de tenir en compte el benefici a nivell psicològic que por suposar un tractament, ja que també s’utilitza amb finalitats estètiques, degut a la relació que hi ha entre els ossos maxil·lars i la forma de la cara.

L’osteopatia ens ofereix un ampli ventall de possibilitats i tècniques que permetrien fer desaparèixer o alleujar la simptomatologia que pot provocar l’ortodòncia. Es per aquest motiu que molts professionals del món de l’osteopatia, com ara Viola Frymann, posen èmfasi en la col·laboració d’osteòpates amb dentistes. Però malgrat aquesta reivindicació i el benefici que l’esmentada col·laboració aportaria als pacients, la situació actual a Catalunya dista de la interrelació entre osteòpates i dentistes, sobretot perquè es podria dir que la majoria dels dentistes desconeixen o tenen idees pobres del què realment és l’osteopatia i de fins a quin punt podrien trobar en l’osteòpata un aliat en la seva pràctica, pot ser això es deu al buit legal al qual es troba l’osteòpata a Espanya i a que la investigació dins de l’osteopatia és força recent.

futbol, osteopatia i prevenció de les lesions infantils

Al Tausalut, el centre on treballo, acabem de signar un conveni de col·laboració amb el Club de futbol Nàstic de Tarragona. Dins dels controls mèdics i exàmens físics que es fan als jugadors, per primera vegada es farà un control osteopàtic, explorarem a totes les nenes i els nens de fins a 14 anys per fer una valoració de quin és el seu estat físic i donarem als pares un informe on se'ls hi explicarà com estan els seus fills i si creiem o no convenient que rebin tractament d'osteopatia. Per informar als pares s'enviarà una circular i m'han demanat que escrigui dos paràgras explicant en què farem però m'ha semblat molt més interessant editar una entrada al blog sobre l'importància de la prevenció en la pràctica esprotiva i sobretot en nenes i nens.

A banda de les lesions traumàtiques que es puguin produir fent esport, existeixen tota una sèrie de lesions i patologies que no van associades a un accident o impacte puntual, si no al desgast continu que acompanya a la pràctica esportiva, com tendinitis, pubàlgies o dolors articulars i que són evitables amb unes pautes concretes.

El cos humà és un sistema mecànic on els ossos funcionen com a peces que s'articulen entre sí i els músculs com a motors del moviment, la ciència que estudia aquest sistema estructural i funcional és la biomecànica, que és el fonament teòric i pràctic de l'ostepatia. Perquè el cos funcioni correctament la biomecànica ha de ser correcta, cada articulació ha de funcionar dins d'uns paràgrafs determinats. Com que la vida és moviment, quan una articulació es bloqueja, no funciona correctament o un múscul es comporta de manera inadequada, el cos intentarà corregir aquesta "disfunció" per continuar movent-se, i molt sovint aquesta compensació provoca o afavoreix dolors. Per si no ha quedat clar posarem un exemple pràctic; imaginem que tenim un guix al braç que no ens permet doblegar el colze però tenim gana i volem portar la forquilla a la boca, per a fer-lo, com que hem de menjar farem un moviment incorrecte i un esforç excessiu al coll o a l'espatlla, i si ho fem durant un temps determinat podrem patir dolor a la zona cervical.

La pràctica esportiva requereix d'uns rangs de moviment amplis per poder-se dur a terme correctament. El futbol, cas que estudiarem ara, necessita que els malucs tinguin movilitat, que la pelvis no estigui bloquejada, i que existeixi un equilibri entre abdominals i adductors per poder fer un bon xut. A més a més durant el xut el cos es recolza sobre un únic peu i es produeix un moviment de rotació entre la tíbia i el fèmur que tensiona els lligaments del genoll i els meniscos. Si les estructures que formen el cos presenten algun problema es faran microlesions a l'hora de xutar que derivaran finalment en; esguinços de turmell, ruptures de lligaments creuats o de meniscs, fractures de tíbia, lumbàlgies o pubàlgies.

El que desde tausalut oferirem a les nenes i nens és detectar les zones més "febles" del cos, els petits bloquejos o els funcionaments incorrectes de manera prematura, per així en cas necessari poder corregir-los i evitar futures lesions. A més a més en el cas dels menors els beneficis de l'osteopatia són dobles ja que al no estar "tancada" la biomecànica i la postura, es té l'oportunitat de canviar-la, fent un treball preventiu no només per a millorar la pràctica esportiva si no com a inversió per a una vida millor.

Pubalgia; definición y tratamiento

El ser humano es bípedo, es decir camina a dos piernas, y esto hace que nuestra vida sea una constante lucha contra la fuerza de la gravedad, ella entra axialmente desde nuestra cabeza a nuestros pies intentando "aplastarnos" y nosotros luchamos contra ella para mantenernos erguidos. Para ayudarnos a ello nuestras estructuras óseas han adquirido una forma determinada, disponemos de una columna vertebral con una serie de curvas que la amortigan y un anillo óseo, al que llamamos pelvis, que distribuye su fuerza hacia las extremidades inferiores.

La pelvis es por tanto una estructura de vital importancia para la bipedestación y la marcha, está formada por un hueso llamado sacro, formado por la fusión de las ultimas vértebras de la columna, y dos huesos llamados ilíacos que se articulan posteriormente con el sacro y por la parte anterior entre ellos. Es esta unión anterior la que llamamos sínfisis púbica y en dónde tienen lugar las pubalgias.

La pelvis es por tanto una estructura que debe proporcionar estabilidad y por eso sus articulaciones tienen un movimiento mínimo, no obstante se mueven para facilitar la marcha y sobretodo en la mujer para facilitar el momento del parto. La sínfisis púbica realiza un movimiento de contrarrotación entre ambos ilíacos y para amortiguarlo existe un cartílago en el centro de la articulación, a modo de cojín, que evita el desgaste continuo. Además sobre esta articulación se insertan los abdominales, directa o indirectamente a través del ligamento inguinal, y se originan los adductores, formando una cadena muscular cruzada a modo hojas de tijera y que se complementa con otra cadena similar en la parte posterior de la pelvis. A estas estructuras se les llama tijeras lumbopélvicas y ayudan a dar estabilidad a la pelvis a la vez que a amortiguar y transmitir la fuerza de la gravedad hacia los pies.

La pubalgia se produce por una inflamación de las estructuras que se originan o se insertan en el pubis, como los adductores o el recto del abdomen, una inflamación de la propia articulación y en casos más graves una degeneración de la misma.

Esta lesión es muy frecuente en el fútbol debido al uso que se hace del músculo adductor en el momento del chute. Si existiese una descompensación entre este músculo y el oblicuo contrario o el recto del abdomen, una de las hojas que forman las tijeras lumbopévicas sería más potente que su contraria y se produciría un deslizamiento de la sínfisis púbica que produciría una inflamación articular y dolor. Además en la práctica del fútbol, sobretodo a nivel "amateur", existe a menudo un déficit del tono abdominal y un acortamiento de la musculatura adductora que facilita aún más las lesiones del pubis.

El tratamiento conservador de la pubalgia consite en estirar la musculatura adductora y potenciar los abdominales para recentrar la articulación. No obstante, el estudio en profundidad de la biomecánica de la pelvis y la práctica clínica demuestran que este tratamiento suele ser insuficiente, debido a que existen situaciones en las que aún teniendo un buen tono abdominal y unos adductores con una elasticidad adecuada se producen pubalgias. Esto es debido a que independientemente de las estructuras que forman parte del pubis, existen otros factores que pueden producir un desplazamiento de la articulación, sobretodo relacionados con el resto de la pelvis, como una torsión sacra, un acortamiento de isquiotibiales (musculatura posterior de las piernas) o un bloqueo de uno de los dos huesos ilíacos. Pero también factores que incidan sobre la distribución y amortiguación de la gravedad como problemas de columna, especialmente lumbares, problemas de alineación de las rodillas o de las articulaciones del pie.

El osteópata, como profesional sanitario que se dedica a estudiar la biomecánica, puede ayudar a prevenir y resolver las pubalgias. En primer lugar si todos los deportistas realizasen una exploración previa a la práctica deportiva para saber cómo se distrubuyen las cargas en la pelvis y corrigiesen las disfunciones (funcionamiento mecánico incorrecto) que puedan poseer la incidencia de estas lesiones sería menor. Pero si esto no ha sido así y la lesión ha aparecido, la osteopatía puede ayudar a detectar el problema que produce la excesiva tracción sobre el pubis y corregirlo eliminando el dolor y promoviendo la recuperación y la reincorporación a la práctica deportiva.

Video explicativo sobre la pubalgia 

Osteopatía y deporte

Durante la practica deportiva son habituales las lesiones musculoesqueléticas, ya sean traumáticas, porque no se practica el deporte de manera adecuada o por una mala adaptación biomecánica del deportista. Estas lesiones, si no se tratan, pueden agravarse y provocar: tendinitis, contracturas musculares, esguinces de repetición, meniscopatías y lumbalgias, entre otras, con una acompañada disminución del rendimiento deportivo. La osteopatía, como disciplina que intenta restaurar el equilibrio mecánico del cuerpo, ayuda a recuperar y resolver estas lesiones y evita que el deportista tenga que abandonar la práctica deportiva de una manera precoz.

Pero donde la osteopatía aporta la máxima eficacia en el tratamiento del deportista es en la prevención. La mecánica postural hace que cada persona tenga determinados puntos "débiles" que sufrirán excesivamente durante la práctica deportiva, además cada disciplina deportiva tiene lesiones "propias"; pubalgias en futbolistas, epicondilitis en tenistas, etc. Si se indetifica de forma precoz cuales son las adaptaciones y compensaciones biomecánicas del deportista, y se conoce cuales son las lesiones "propias" del deporte que practica, el tratamiento evitará su aparición y adaptará el cuerpo del deportista para mejorar el rendimiento deportivo.

Lo que el osteópata aporta en el equipo multidisciplinar (preparador físico, entrenador, fisioterapeuta, médico deportivo) al deportista, profesional o aficionado, es vital para conseguir el mejor rendimiento, y de esta manera poder disfrutar de la práctica deportiva para que el deporte resulte terapéutico y no lesional. Por este motivo un gran número de deportista de alto nivel reciben tratamiento de osteopatía, poniendo como ejemplo la selección española de fútbol, algunos tenistas famosos o clubes de fútbol americano.

Muchas personas realizan actividad física de manera regular; van a correr, hacen pilates o fitness en el gimnasio. Aunque la práctica sea "amateur" puden correr más riesgos que los deportistas de élite porque no están tan controlados, no se tienen los conocimientos teóricos necesarios para una preparación física adecuada o no se conocen los estiramientos más adecuados. En estos casos es importante que antes de empezar a practicar una nueva actividad física, como aficionado, se consulte al osteópata y se sigan sus consejos.

En mi experiencia personal tengo la suerte de tratar a muchos pacientes que practican deporte como profesionales o aficionados, ya que a menudo son derivados de medicina del deporte, por tanto puedo afirmar que la osteopatía aporta soluciones en la mayoría de los casos.

Osteopatia i esport

En la pràctica de l’esport són habituals les lesions músculo-esquelètiques, ja siguin traumàtiques, perquè no es practica l'esport de manera adequada o per una mala adaptació biomecànica de l'esportista. Aquestes lesions, si no es tracten, es poden agreujar i provocar: tendinitis, contractures musculars, esquinços de repetició, meniscopaties i lumbàlgies, entre d’altres, amb una consegüent disminució del rendiment esportiu. L’osteopatia, com a disciplina que intenta restaurar l’equilibri mecànic del cos, ajuda a recuperar i resoldre aquestes lesions i evita que l'esportista hagi d'abandonar la pràctica esportiva de manera precoç

Però on l’osteopatia aporta la màxima eficàcia en el tractament a l’esportista és en la prevenció. La mecànica postural fa que cada persona tingui determinats punts "febles" que patiran en excés durant la pràctica esportiva, i cada disciplina esportiva té lesions "pròpies"; pubàlgies a futbolistes, epicondilitis a tenistes, etc. Si s'indetifica de manera precoç quines són les adaptacions i compensacions biomecàniques de l'esportista, i es coneix quines són les lesions "pròpies" de l'esport que practica, el tractament evitarà la seva aparició i adaptarà el cos de l'esportista per a millorar el rendiment esportiu.

Allò que l’osteòpata aporta en el treball multidisciplinar (preparador físic, entrenador, fisioterapeuta, metge esportiu) a l’esportista, professional o aficionat,  és vital per a aconseguir el  millor rendiment,  i d’aquesta manera poder gaudir de la pràctica esportiva en les condicions més favorables perquè l’esport resulti terapèutic i no lesional. És per aquest motiu que nombrosos esportistes d’alt nivell reben tractament d’osteopatia, posant com a exemple la selecció espanyola de futbol, alguns tenistes famosos o clubs de futbol americà.

Moltes persones realitzen activitat física de manera regular; van a còrrer, fan pilates o fitness al gimnàs. Tot i què la seva pràctica sigui "amateur" poder còrrer més riscos que els esportistes d'èlit perquè no estan tant controlats, no es tenen els coneixements teòrics necessaris per fer una preparació física adequada o no es coneixen els estiraments pertinets. En aquests casos és important que abans de começar a fer una nova activitat física, com aficionat, es consulti a l'osteòpata i es segueixin els seus consells.

En la meva experiència personal tinc la sort de tenir nombrosos pacients que practiques esport de manera professional o com a aficionats, ja que sovint ens els deriven desde medicina de l'esport, per tant puc afirmar que l'osteopatia aporta sol·lucions en la majoria dels casos.

Què és l'osteopatia?

L'osteopatia és un mètode diagnòstic i de tractament que es basa en la biomecànica humana, des del punt de vista de la globalitat, reconeix el cos com una unitat indivisible en la qual ossos, músculs, vísceres, nervis, fàscies i fluids s’interrelacionen les unes amb les altres per a procurar-nos funcionalitat i salut.

Observant i explorant al pacient l'osteòpata reconeix els bloquejos i zones de menys mobilitat i les tracta amb tècniques exclusivament manuals d’una manera dolça i eficaç intentant sempre abordar l’origen de la lesió (a la que anomenem disfunció primària) i no només la simptomatologia que presenta el pacient, que solen ser els resultats de les adaptacions consegüents.

Les mobilitzacions articulars, els estiraments, les manipulacions, el treball visceral i les tècniques cranials ofereixen un ampli ventall per tractar el cos de cada pacient sense ser agressiu i en funció de la seva edat i la seva afectació. Pacients joves, d’edat avançada, embarassades i fins i tot els nadons poden ser tractats amb osteopatia.

L'osteopatia és una professió que encara no està reconeguda a Espanya, per tant per a ser osteòpata i poder exercir s'ha de ser prèviament metge, fisioterapeuta o tenir alguna altra titulació universitària en l'àmbit de la salut i fer un curs pont. Existeixen diferents centres que imparteixen aquesta formació amb una duració de 4 a 6 anys en funció de les hores lectives anuals i que proporcionen als osteòpates de l'Estat Espanyol un alt nivell de formació.




Al ser encara una professió no reconeguda és aconsellable que en el moment en que es decideix acudir a un osteòpata, el pacient s'informi abans de triar-lo per poder gaudir dels seus drets. L'osteòpata ha de ser metge, fisioterapeuta o qualsevol altre professional sanitari col·legiat, i ha d'haver cursat osteopatia en alguna de les escoles reconegudes per el ROE (registro de osteópatas de España) http://www.osteopatas.org/escuelas.php. Existeixen osteòpates que no compleixen aquest requisits i des del meu punt de vista no tenen els coneixements teòrics necessaris per a poder exercir, poden representar un risc per al pacient i al no estar col·legiats no garanteixen els drets del pacient.

En el meu cas vaig cursar fisioteràpia entre els anys 2000-03 a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la URV a Reus, després de viure i exercir dos anys a Itàlia vaig estudiar osteopatia a la EOB (Escola d'osteopatia de Barcelona) www.eobosteopatia.com entre els anys 2005 i 2009 i des d'aleshores exerceixo com a osteòpata. La meva inquietud per coneixer la societat m'ha portat a l'antropologia i actualment realitzo aquest estudis com a complement personal a la Facultat de Lletres de la URV.